Cadaqués és un poble petit de pescadors. Per això el que hi ha dins la seva església descol·loca tant: un retaule barroc de vint-i-tres metres d'alçada per dotze d'amplada, tallat i daurat fins a l'últim centímetre, considerat un dels conjunts barrocs més importants de Catalunya. És a Santa Maria, dalt de tot del poble, i per veure'l només cal pujar-hi. La història de com hi va arribar —qui el va fer, per què es va endarrerir i quant va trigar a daurar-se— diu molt del que era aquest lloc fa tres-cents anys.
Vint-i-tres metres en una església de poble
El retaule major de la parròquia de Santa Maria fa 23 metres d'alt per 12 d'ample i està considerat un dels conjunts barrocs més importants de Catalunya. El presideix la imatge de la Mare de Déu de l'Esperança, la patrona del poble, representada segons una iconografia inspirada en l'Apocalipsi.
La desproporció entre l'obra i la mida del poble és la dada. Un retaule així no el paga una parròquia rural qualsevol: el paga una comunitat de gent de mar amb diners, en un moment en què el comerç marítim de l'Empordà movia molt més del que avui suggereix el lloc.
Una guerra pel mig
L'obra estava prevista des del 1705, però la Guerra de Successió espanyola s'hi va encreuar i el contracte amb els escultors no es va signar fins al 1723. Divuit anys d'espera per una guerra: és el tipus de detall que converteix una dada d'història de l'art en una història de gent que volia alguna cosa i va haver d'esperar que passés el que estava passant.
La talla la van executar entre el 1723 i el 1729 els escultors Joan Torras i Pau Costa. Pau Costa és un dels grans noms del barroc català, autor de diversos dels retaules majors de l'època; que hi treballés aquí és una altra mesura de l'ambició de l'encàrrec.
Seixanta anys per daurar-lo
La talla es va acabar el 1729, però el daurat del conjunt no es va completar fins al 1770-1788. És a dir: el retaule va estar dècades acabat en fusta i sense daurar, i l'acabat es va anar pagant al llarg de gairebé tres generacions.
Això també és informació sobre el poble. L'or d'un retaule es pagava per parts, segons el que hi hagués. La gent que va encarregar l'obra no la va arribar a veure acabada; la van veure els seus nets. Hi ha poques coses que expliquin millor com es construïen aquestes coses: no com un projecte, sinó com un compromís heretat.
Pujar a veure'l
L'església és dalt del nucli antic, i la façana està coronada per un campanar de base quadrada amb un cos superior octogonal, format per dos cossos superposats sobre una mena de templet amb cúpula i volutes. La pujada pels carrerons empedrats ja val el passeig.
Comprova els horaris d'obertura abans d'anar-hi, perquè una parròquia de poble no obre a totes hores i canvien segons la temporada. Val la pena entrar-hi amb temps i mirar de baix a dalt, a poc a poc: en vint-i-tres metres de talla hi ha moltíssim per veure, i la primera impressió s'ho menja tot si un no s'atura.