Durant segles, una part dels diners de Cadaqués va sortir del fons del mar en forma de branques vermelles. El corall del Cap de Creus s'arrencava des de llaüts amb una creu de ferro, es venia a Marsella, Gènova o Liorna i, cap al 1880, el de qualitat es pagava a preu d'or. Avui és una espècie en perill, la seva pesca està suspesa en aquestes aigües fins a finals del 2027 i la notícia que se celebra és que torna a créixer. Aquesta és la història d'un ofici que ja no s'exerceix.
On dormir aquí: Rincón tranquilo junto al Mediterráneo en Cadaqués · Des de 81 € la nit →
Un comerç català amb port a Cadaqués
La Gran Enciclopèdia Catalana descriu la pesca i el comerç del corall com un monopoli català durant els segles XIV i XV. Les zones de producció eren de la Corona d'Aragó: la costa catalana de Portvendres al cap de Sant Sebastià, Mallorca i l'oest de Sardenya. Els grans centres comercials eren tres, Barcelona, Cadaqués i l'Alguer, amb Marsella i Liorna com a competidors. Gairebé tot el corall es venia fora: a Marsella, Gènova, Trapani i Liorna, que era a més, juntament amb Torre del Greco, on es treballava.
Als segles XVII i XVIII la pirateria va entorpir l'ofici. A finals del XVIII la demanda de la joieria el va reactivar, i els pobles de la costa nord —Portvendres, Cadaqués, Begur, l'Estartit i l'Escala— van tornar a armar campanyes. Entre els segles XVIII i XIX, segons un article publicat a Surtdecasa, el corall va ser la principal font d'ingressos de Cadaqués, l'Escala, l'Estartit i Begur.
Una creu de ferro i bussos grecs
Es pescava des de llaüts, amb la corallera o amb capbussadors a pulmó. La corallera era una creu de ferro amb xarxes que s'arrossegava contra la paret de roca. Segons el mateix article de Surtdecasa, només un 20 % del corall trencat quedava enganxat a la xarxa; la resta queia al fons i destrossava hàbitats sencers. Després van arribar els bussos amb casc pesant, sabates de plom i aire bombat a mà.
Cap al 1880 el corall de qualitat valia el mateix que l'or. Entre els compradors de la costa hi havia els Pont, de Cadaqués, i les campanyes les dirigien Josep Carrascal, empresaris italians i empresaris grecs; aquests últims feien treballar bussos grecs, sobretot al Cap de Creus i al cap de Begur. Cap al 1859, Narcís Monturiol va dissenyar el seu submarí, l'Ictíneo, pensant en la pesca del corall i per estalviar patiment als bussos. I Josep Pla va arribar a dir que aquesta costa s'hauria de dir Costa del Corall, i no Costa Brava.
Un animal que creix mil·límetres
El corall vermell (Corallium rubrum) no és ni una pedra ni una planta: és una colònia d'animals diminuts, i el que es veu és el seu esquelet. Creix entre 3 i 5 mil·límetres l'any. Segons la Història natural dels Països Catalans, el Cap de Creus és un dels pocs llocs de la Mediterrània on es troba a prop de la superfície.
Una colònia podria arribar a fer uns 50 centímetres i viure més de cent anys, però avui les de més de 20 centímetres són molt rares. L'escafandre autònom, des dels anys cinquanta, va canviar l'escala de l'extracció, i la pesca va convertir el que eren petits boscos ramificats en una cosa semblant a un prat.
La veda, fins al 31 de desembre de 2027
El 2015 la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura va elevar el corall vermell a la categoria d'en perill. El 30 de gener de 2017, l'Institut de Ciències del Mar (CSIC) va lliurar a la Generalitat un informe que donava per ecològicament extingides la majoria de les poblacions de la costa catalana i recomanava tancar la pesqueria amb una moratòria de vint anys.
L'Ordre ARP/59/2017, del 7 d'abril, va reduir les llicències d'aquella campanya i després va suspendre la pesca fins al 31 de desembre de 2027 a les aigües interiors, de Begur a la frontera francesa. Una ordre del Ministeri de novembre de 2017 va fixar també com a zona de veda les aigües exteriors del mateix tram.
La bona notícia va arribar el 2020: un estudi de l'ICTA-UAB va constatar que el corall es recupera de mica en mica al Cap de Creus i a les Medes, fins a nivells semblants als dels anys vuitanta a Catalunya. Fora de les zones protegides no es veu aquesta recuperació, i els furtius i l'escalfament de l'aigua continuen sent amenaces.
Com es mira avui
El corall ja no es busca per endur-se'l. Qui busseja al parc natural el pot veure a les parets i cavitats de roca on viu, i la regla és la d'una espècie en perill: mirar i no tocar. Qui no busseja troba el rastre de l'ofici en la història del poble, en aquells compradors, en els bussos que van venir de Grècia i en una costa que, com volia Pla, es podria dir del Corall. La veda venç a finals del 2027; el que vingui després encara no consta.
Comprovat
Dades comprovades l'octubre de 2026 a: Gran Enciclopèdia Catalana (corall), Història natural dels Països Catalans (La transformació de les poblacions de corall vermell), Surtdecasa (El corall vermell de la Costa Brava, 2014), declaració institucional per a la protecció del corall vermell presentada al Masnou (2018), vLex (Ordre ARP/59/2017) i 3Cat (2020).