Cadaqués es camina mirant a terra, i no per casualitat. Els carrers del nucli antic estan empedrats amb lloses de pissarra clavades de cantell, col·locades en espiga, formant un dibuix que es repeteix carrer rere carrer. Es diu rastell. No és decoració ni és un caprici d'ajuntament: cadascun d'aquests detalls resol un problema d'un poble en pendent, al costat del mar i amb molt de vent. És una d'aquelles coses que, un cop t'ho expliquen, ja no pots deixar de veure.
Pedra de cantell, en espiga
El poble és un laberint de carrerons estrets empedrats amb pissarra erosionada pel mar, col·locada verticalment formant un patró en espiga —opus spicatum, el mateix nom que li donaven els romans a aquest aparell. La tècnica està pensada per a dues coses concretes: evitar relliscades i facilitar el drenatge de l'aigua de pluja.
Posar la pedra de cantell en lloc de plana és el que dona l'adherència: el peu recolza sobre centenars de vores en lloc d'una superfície llisa. I l'espiga fa que l'aigua no baixi en línia recta arrossegant-ho tot, sinó que es reparteixi. En un poble amb carrers en pendent que van a morir al mar, això és la diferència entre un carrer i un tobogan.
La pissarra que és a tot arreu
La pissarra grisa no és només al terra. La imatge característica de Cadaqués la configuren uns pocs elements que es repeteixen: la pissarra grisa, les oliveres i la màquia verda, les feixes de pedra seca de gran perfecció i, sobretot, les cases blanques.
És un poble fet gairebé íntegrament amb el que hi havia a mà. La pedra del terra, dels marges i dels murs és la mateixa que forma la muntanya de darrere. Per això el conjunt encaixa tan bé: ningú no hi va portar res. El nucli antic, amb els seus carrers i carrerons estrets i empinats i les seves placetes recollides, està protegit com a conjunt històric.
I el blanc
Les cases blanques són l'altra meitat de la imatge. L'emblanquinat és la solució mediterrània de sempre: reflecteix el sol i manté la casa més fresca, la calç desinfecta i protegeix el mur, i és barata. Aplicada sobre un poble sencer de carrers estrets, produeix aquell efecte de llum rebotada que ha portat aquí pintors durant més d'un segle.
El contrast entre el blanc de les parets i el gris plom de la pissarra del terra i dels marges és, literalment, la paleta de Cadaqués. No cal ser pintor per notar-ho; n'hi ha prou de caminar pel poble a les set de la tarda d'un dia clar.
Com caminar-lo
Consell pràctic i poc romàntic: calçat amb sola. El rastell agafa bé en sec i força pitjor mullat, i les pujades del nucli antic són de debò. Res de sola llisa ni de talons.
I consell menys pràctic: puja sense destí. Els carrers de Cadaqués no porten a cap lloc concret, s'enreden i tornen, i això forma part del disseny d'un poble que va créixer on va poder. Per a qui hi passa uns dies, perdre's una tarda pels carrerons de dalt és millor pla que gairebé qualsevol cosa que es pugui reservar.