Els murs sense ciment dels vessants del Cap de Creus són pedra seca: pedres apilades sense morter que sostenen terrasses anomenades feixes, on es cultivaven vinya i olivera. La UNESCO reconeix la tècnica com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. La vinya va desaparèixer amb la fil·loxera i l'olivera va caure amb les gelades de 1956.
Quan puges des de Cadaqués cap al Cap de Creus i mires el vessant, hi ha una cosa que triga una estona a entrar-te: aquestes línies horitzontals que recorren tota la muntanya no són geologia. Són murs. Milers de murs fets pedra a pedra, sense una gota de ciment, per convertir un vessant impossible en camps plans on plantar vinya i olivera. La tècnica es diu pedra seca, la UNESCO la reconeix com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat, i el que estàs mirant és probablement el major esforç col·lectiu que ha fet mai la gent d'aquest poble.
Què és la pedra seca
La pedra seca és la forma d'arquitectura tradicional més antiga, més simple i més eficaç de la història: construir apilant pedres que se sostenen les unes a les altres pel seu propi pes i el seu encaix, sense morter de cap tipus. Als vessants escarpats vora el mar del Cap de Creus s'aixequen centenars de construccions d'aquest tipus.
No és només mur. El repertori inclou marges de pedra per crear terrasses planes on cultivar els pendents; parets i paretons per delimitar parcel·les i camins; i refugis, barraques i parapets contra el vent per fer més suportable la vida de qui hi treballava. És tot un paisatge construït a mà.
Les feixes: fer pla el que no ho és
A les terrasses se les anomena feixes. Gràcies a les feixes organitzades pels pagesos al voltant de Cadaqués es van poder cultivar durant anys centenars d'hectàrees de vinya en una muntanya on, sense elles, ni la terra s'hi aguanta.
Al segle XVIII tot el Cap de Creus era un immens camp de conreu de vinya i olivera, i els seus productes es comercialitzaven terra endins a través del mercat de Figueres o s'exportaven pels ports de la costa. Durant la segona meitat del XIX i la primera del XX, el conreu de l'olivera i de la vinya va assolir el seu màxim esplendor. El poble que avui viu del mar i dels visitants va viure molt de temps d'aquella muntanya.
Com es va acabar
Dos cops. La vinya va desaparèixer amb la fil·loxera, la plaga que va arrasar la vinya europea a finals del segle XIX. Els pagesos es van bolcar llavors en l'olivera, i l'olivera va caure amb les gelades de 1956, que van arruïnar el sector.
Això explica el que es veu avui: quilòmetres de marges perfectes sostenint terrasses on ja no hi creix res de cultivat. Els murs continuen allà perquè estan ben fets —fa més d'un segle que ningú els manté i encara dempeus—, però el que sostenien se'n va anar. És un paisatge preciós i és, alhora, la ruïna de tota una economia.
Com mirar-ho quan caminis
Qualsevol ruta que surti de Cadaqués cap a la Muntanya Negra, cap al far o cap a Portlligat passa per desenes d'aquests marges. Val la pena aturar-se en un i mirar-lo de a prop: com cada pedra està triada per encaixar amb les del costat, com la cara vista és plana i la que no es veu fa de falca, com es drena l'aigua entre les juntes perquè el mur no rebenti.
I després mirar tot el vessant i calcular. Per a qui passa uns dies aquí, aquest canvi de mirada és el que separa un paisatge bonic d'un paisatge que s'entén. El gris de la pissarra del Cap de Creus no el va posar només la geologia: el va col·locar gent, a mà, durant generacions.