La tramuntana a Cadaqués: com es nota i què fer aquests dies

Amb tramuntana a Cadaqués cau del pla tot el que impliqui sortir al mar —barca, caiac, pàdel surf i busseig— i convé ajornar els camins del cap, els més exposats. És més freqüent i més forta a la tardor i a l'hivern i pot bufar diversos dies seguits. Aquests dies toca el nucli antic: l'església de Santa Maria, les galeries i el rastell.

Ningú planifica un viatge comptant amb el vent, i a Cadaqués el vent és la meitat del caràcter del lloc. Convé saber d'entrada què cau del pla quan bufa la tramuntana, què es manté dempeus i per què el poble, precisament, està construït per aguantar-la. I també això: els dies més nets de l'any són els que vénen just després.

D'on ve el vent que mana aquí

El nom ho diu tot: tramuntana ve del llatí transmontanus, «de més enllà de les muntanyes». És aire fred del nord que baixa pel sud-oest del Massís Central francès i topa de front amb dues murades, els Pirineus i els Alps. Aquesta massa d'aire no pot seguir recte, i l'única sortida que li queda és el passadís entre les dues serralades: el sud de França i l'extrem nord de la Costa Brava. En ficar-se per un embut, s'accelera. Això, i no cap altra cosa, és la tramuntana de l'Empordà.

La situació que la dispara és reconeixible: altes pressions a l'oest, sobre l'Atlàntic o sobre França, i baixes pressions sobre el Mediterrani occidental. L'aire circula del nord cap al sud, es canalitza i surt disparat per la cantonada nord-est de la península. Arriba seca perquè ha deixat la humitat a l'altra banda de la muntanya, i arriba freda pel seu origen, encara que a l'estiu el sol l'escalfi pel camí.

Cadaqués és al pitjor lloc possible, o al millor, segons com es miri. El Cap de Creus és el punt més oriental de la península Ibèrica i un dels llocs on la tramuntana pega amb més violència de tot Catalunya. Les ratxes de l'ordre de 120 a 150 quilòmetres per hora no són cap raresa aquí, i als cims i les carenes de l'entorn s'han registrat valors superiors. No cal que sigui un episodi històric: és el comportament normal d'aquest vent en aquesta cantonada concreta del mapa.

Com es nota i quant sol durar

La tramuntana no és un fenomen homogeni de l'Empordà. Es nota molt més a l'Alt Empordà, on és Cadaqués, que al Baix Empordà, més al sud i més arrecerat. És una diferència real i pràctica: dos llocs a menys d'una hora de cotxe poden tenir un dia completament diferent, i això explica per què la gent que coneix la zona es mou cap al sud quan la previsió ve lletja pel nord.

Pel que fa a l'estacionalitat, és més freqüent i més forta a la tardor i a l'hivern, i força menys habitual a l'estiu. Això no vol dir que a l'agost no bufi; vol dir que un episodi de tres dies de tramuntana al novembre és l'esperable i al juliol és l'excepció. També convé saber que rares vegades és cosa d'unes hores: quan s'instal·la la situació atmosfèrica que la genera, pot bufar diversos dies seguits sense afluixar del tot, amb alts i baixos però sense treva clara.

Sobre «quants dies de tramuntana hi ha a l'any», circulen xifres per tot arreu i no n'hem trobat cap que resisteixi una comprovació seriosa. Depèn del llindar que es triï per comptar un dia com a dia de tramuntana, i aquest llindar canvia segons qui faci els comptes. Preferim dir-ho així abans que repetir un número rodó que soni bé.

El que sí que es pot descriure és com s'anuncia. Primer és un so, no una sensació: un brunzit continu a les teulades i a les persianes, diferent del soroll d'una borrasca perquè no porta pluja al darrere. Després el mar de la badia es posa curt i picat, i les barques fondejades s'alineen totes en la mateixa direcció com si algú les hagués pentinat. I el cel, en comptes de tancar-se, comença a obrir-se.

El que cau del pla, dit sense embuts

Tot el que consisteixi a sortir al mar deixa de ser una opció. Les excursions en barca a les cales del cap, el caiac, el pàdel surf i el busseig depenen que hi hagi un mínim de calma, i amb mar de fons no n'hi ha. No és qüestió de política de cap empresa ni d'excés de zel: és que embarcar i desembarcar en una cala amb onatge és incòmode en el millor dels casos i inviable en la resta. Si el pla del cap de setmana era veure el Cap de Creus des de l'aigua, aquest pla s'ha de moure de dia.

Amb els camins passa una cosa semblant, i aquí convé ser encara més clar. Els camins que recorren la punta del cap són els més exposats de la zona: terreny obert, sense arbrat que talli el vent, i trams que van enganxats al penya-segat. Amb vent fort es camina de costat, costa mantenir l'equilibri, no se sent res del que diu qui va al costat, i una ratxa inesperada al punt equivocat és un risc real, no una molèstia. Els excursionistes que coneixen bé el Cap de Creus recomanen senzillament ajornar la travessa quan la previsió és de tramuntana forta. No és exageració de guia.

Hi ha un detall menys evident: amb tramuntana el risc d'incendi es dispara. Aire sec, vent sostingut i vegetació mediterrània són una combinació que les autoritats de l'entorn del Cap de Creus vigilen de prop. És una raó més per no improvisar res a la muntanya aquests dies.

I després hi ha el quotidià. Dinar en una terrassa vora l'aigua, prendre alguna cosa al sol sense abric, la sobretaula llarga mirant la badia: tot això es complica. El sol pot lluir esplèndid i la sensació tèrmica ser deu graus més baixa del que promet el termòmetre. Un tallavents lleuger a la motxilla canvia el dia per complet, fins i tot a la primavera.

El nucli antic és el refugi, i no per casualitat

Cadaqués va créixer enfilant-se per la vessant abans que hi hagués una carretera decent, i va créixer així per motius molt pràctics. Les cases emblanquinades s'arrapen les unes contra les altres, els carrers són estrets i trencats, i el traçat puja en costes curtes que canvien de direcció cada pocs metres. Tot això, que avui es fotografia perquè és bonic, és en origen una resposta constructiva al vent i al mar. El resultat és un laberint que trenca les ratxes.

Caminar per allà un dia de tramuntana és una experiència estranya i força divertida. Es surt d'una cantonada on el vent empeny de debò i trenta metres més enllà, en girar, hi ha una calma absoluta i fins i tot calor de sol reflectida a la paret blanca. Després un torna a assomar-se a una boca oberta cap al nord i altre cop l'empenta. El poble funciona com una successió de bosses arrecerades, i aprendre a llegir-les és qüestió d'una passejada.

Allà dalt, presidint el conjunt, hi ha l'església de Santa Maria, un temple gòtic del segle XVI l'interior del qual guarda un retaule barroc de fusta construït entre 1723 i 1729 pels escultors Pau Costa i Joan Torras. És una de les peces barroques més notables de l'escola de Vic que es conserven, i té a més una història de la qual al poble encara es parla: va sobreviure gràcies als mateixos veïns. És exactament el tipus de visita que un no faria mai un dia de sol i platja, i que un dia de vent s'agraeix.

A peu de carrer, Cadaqués concentra una densitat de galeries d'art poc habitual per a la seva mida; el carrer de la Unió és on se n'agrupen diverses. Entrar, mirar sense comprar i sortir cap a la següent és un pla perfectament legítim per a un matí en què el mar queda descartat.

Mira a terra: el rastell

Hi ha un detall de Cadaqués pel qual es passa per sobre literalment i gairebé ningú aixeca la vista per preguntar. El paviment tradicional del poble es diu rastell i no s'assembla a cap empedrat corrent. Està fet amb pedres planes tretes de la mateixa vora del mar, arrodonides i polides per l'aigua durant segles, i amb pissarra de la zona, aquella roca que s'obre en lloses primes.

La gràcia és en com es col·loquen. Les pedres no es recolzen de pla, com faria qualsevol: es claven de cantell, encastades verticalment a terra, i es disposen de través respecte al carrer o formant espiga. Aquesta col·locació resol dos problemes alhora. D'una banda, canalitza i evacua l'aigua de pluja, que en un poble tot en costa baixa amb força i arrossegaria qualsevol cosa. De l'altra, i sobretot, la superfície que es trepitja és el cantell rugós i no la cara llisa i polida de la pedra, que és justament la que llisca. És un paviment antilliscant dissenyat a mà fa generacions, amb el que hi havia a la platja del costat.

No tots els carrers el conserven, i els que el tenen no el tenen igual de bé. El carrer des Call és on es veu millor el rastell genuí, i val la pena el tomb encara que no porti enlloc en concret. Fins i tot hi ha una platja del terme que es diu del Rastell, agafant el nom de la tècnica.

Dos apunts pràctics. El primer és de calçat: el rastell agafa, però el desnivell d'aquestes costes és real i amb sola llisa es pateix. El segon és de respecte pel lloc, i a Cadaqués és un tema sensible: les pedres de les platges no són souvenirs. Aquell còdol és el mateix material amb què estan fets els carrers i forma part de l'equilibri de la mateixa vora del mar, que s'empobreix cada temporada a força de butxaques.

El cementiri de Sant Baldiri, camí de Portlligat

Si hi ha un lloc que justifica per si sol un dia estrany de vent, és aquest. Al camí que va de Cadaqués a Portlligat, al costat de l'ermita de Sant Baldiri, hi ha un cementiri petit i emblanquinat, envoltat d'oliveres i assomat al mar. L'ermita es va començar a aixecar a finals del segle XVII i es va acabar el 1702, data gravada a la clau de l'arc de l'entrada; en origen no estava dedicada a Sant Baldiri sinó als sants Abdó i Senén.

El cementiri en si és de mitjan segle XIX. La làpida de l'entrada ho deixa escrit amb tota claredat: es va fer el 1847 a favor de l'Hospital de Pobres de la vila, i aquesta institució, avui convertida en residència, en continua sent la propietària. Al primer recinte, entre dues fileres paral·leles de nínxols, hi ha una creu de terme dels segles XVII o XVIII sobre una columna octogonal amb caps d'àngel tallats al capitell.

El que sorprèn de debò és a les ampliacions, on es concentren els panteons de finals del XIX i principis del XX. Allà hi ha escultura funerària modernista de primer nivell, i no com a anècdota: la tomba de Frederic Rahola i la seva esposa Caritat Serinyana porta una obra en marbre de Josep Llimona, el més gran escultor del modernisme català, amb una dona asseguda en actitud pensativa. Davant del panteó Serinyana hi ha a més una figura angèlica de J. Campeny. Veure un Llimona en un cementiri mariner de dos-cents metres de façana al Mediterrani, amb les oliveres al voltant, és una d'aquelles coses que no surten en cap llista d'imprescindibles.

Un avís obvi però necessari: continua sent un cementiri en ús i no un museu. Es visita en silenci, sense fotografiar tombes recents i sense tractar-lo com un decorat.

Després ve la millor llum de l'any

Quan la tramuntana amaina, deixa el cel escombrat. Ni un núvol, ni boira a l'horitzó, ni la calitja blanquinosa dels dies de calma que aixafa els colors. Queda un blau intens, gairebé violent, i una nitidesa en què es distingeixen els perfils de la costa a distàncies que en un dia normal serien una taca grisa. El sol brilla amb una força enganyosa: il·lumina moltíssim i escalfa poc.

Aquesta llum no és un detall bonic, és la raó de fons de tota la resta. La claredat de l'Alt Empordà després del vent és exactament el que va portar aquí els pintors i el que va fer que un poble remot i difícil d'arribar-hi acabés sent un imant per a artistes durant tot el segle XX. Salvador Dalí, que es va instal·lar al costat, a Portlligat, va fer d'aquest paisatge i d'aquest vent material de treball permanent; Marcel Duchamp hi va passar estius; i la llista de gent que va venir a mirar aquesta llum i s'hi va quedar més del que tenia previst és llarga. Fotografiar Cadaqués l'endemà d'un episodi de tramuntana dona resultats que cap filtre imita.

Per això l'enfocament útil no és planificar contra la tramuntana, sinó amb ella. La vigília val la pena mirar la previsió de vent, no només la icona de sol o núvols, que és el que gairebé tothom consulta i el que no diu res d'un dia com aquest. El Servei Meteorològic de Catalunya publica a meteo.cat previsió i dades de la seva xarxa d'estacions automàtiques, amb les ratxes màximes registrades, i és la font seriosa per a la zona.

Amb aquesta informació, el dia es reorganitza sol: el mar i els camins del cap es mouen cap a la finestra de calma, i el dia de vent s'omple amb el laberint de carrers, el rastell, el retaule, les galeries i el passeig fins a Sant Baldiri. I qui encerti a ser aquí l'endemà de l'últim dia de tramuntana s'emporta, sense haver-ho demanat, la versió de Cadaqués que surt als quadres.