Cadaqués a l'hivern: què tanca, la festa del 18 i l'eriçó de mar

Entre novembre i març Cadaqués no té cues, però una part considerable dels negocis tanca setmanes senceres o obre només els caps de setmana, i la Casa Salvador Dalí de Portlligat tanca aproximadament del 7 de gener a l'11 de febrer. Els motius per anar-hi són la Festa Major d'hivern del 18 de desembre i la temporada de l'eriçó, de gener a març.

Cadaqués fora de temporada és el mateix poble sense cua enlloc i amb la llum que deixa la tramuntana quan acaba d'escombrar l'aire. També és un poble on mitja carrer té la persiana abaixada i on el museu que gairebé tothom ve a veure tanca un mes sencer. Això és el que passa de debò entre novembre i març, i els dos motius pels quals val la pena venir-hi.

El poble quan marxa la gent

Gairebé tot el que es pot dir de Cadaqués comença per la seva geografia. S'hi arriba per una sola carretera, la GI-614, que puja des de Roses, travessa la serra i baixa al poble pel coll de Perafita. No hi ha drecera, no hi ha ruta alternativa, no hi ha manera de passar per Cadaqués de camí cap a un altre lloc: qui hi arriba, hi arriba a posta. A l'agost aquesta carretera és una filera de cotxes; entre novembre i març és una carretera de muntanya buida amb vistes al golf de Roses, i aquest contrast ja explica bona part de la història.

L'altre factor és la tramuntana. És un vent de nord i nord-oest que bufa amb especial intensitat de novembre a març i que, al conjunt de l'Empordà, s'emporta uns setanta dies l'any. Al sector del Cap de Creus arriba a la seva màxima violència, i als punts més exposats de la serra s'hi han registrat ratxes per sobre dels 150 km/h. Cal entendre que la tramuntana no és una anècdota meteorològica sinó una condició del lloc: quan entra, s'hi queda diversos dies seguits, remou el mar i obliga a replantejar els plans. A canvi, deixa al darrere el que tothom ha vingut a buscar des de fa un segle, que és un aire sense ni una partícula d'humitat i una llum que retalla les coses amb una nitidesa gairebé incòmoda.

En termes absoluts, l'hivern aquí no és fred: és mediterrani, i els dies bons de febrer poden sorprendre qualsevol. El que canvia la sensació és el vent. Amb tramuntana, un migdia lluminós obliga a tapar-se fins a les orelles al passeig; sense ella, la mateixa hora a la plaça és de mànigues de camisa al sol. És un clima de dos estats molt marcats, i a l'hivern es passa d'un a l'altre d'un dia per l'altre.

La tercera cosa és el cens. Cadaqués té menys de tres mil persones empadronades i a l'estiu multiplica aquesta xifra diverses vegades. Fora de temporada el poble torna a ser un poble: hi ha obres a les cases, la gent se saluda pel carrer, i una part considerable dels negocis tanca setmanes senceres o obre només els caps de setmana. Cap de les dues coses és un problema si se sap per endavant. L'error és venir-hi al gener esperant l'estiu amb menys gent.

El que tanca de debò: la Casa-Museu de Portlligat

La dada que més viatges espatlla és aquesta, així que va primer. La Casa Salvador Dalí de Portlligat té un tancament anual d'hivern, aproximadament del 7 de gener a l'11 de febrer, i fora de temporada alta obre de dimarts a diumenge, amb els dilluns tancats. Als mesos de menys llum l'horari també s'escurça respecte al d'estiu. Les dates exactes canvien d'un any a l'altre, així que cal confirmar-les a salvador-dali.org abans de tancar res; és literalment el primer que cal mirar quan es planeja un hivern aquí.

Hi ha, a més, un detall que sorprèn molta gent: la visita és sempre amb reserva prèvia i hora assignada, també al gener, també un dimarts de febrer amb el poble buit. No és una casa-museu de les que s'entren per la porta. És la casa on Dalí i Gala van viure durant dècades, un agregat de barraques de pescadors unides al llarg dels anys, amb passadissos estrets i habitacions petites, i només la pot recórrer un grup reduït cada vegada. Per això s'hi entra per torns i per això a l'estiu les entrades volen amb setmanes d'antelació.

I aquí ve la part bona, perquè la mateixa dada es llegeix de dues maneres. Si s'esquiva la finestra de tancament, l'hivern és, de lluny, el millor moment de l'any per entrar a Portlligat. S'aconsegueix hora sense haver de lluitar-hi, el grup va menys atapeït i el recorregut —la sala oval, la biblioteca, els ous de la teulada, el pati amb la piscina— es pot mirar amb calma en lloc de en filera índia. Afegiu-hi que la mateixa cala de Portlligat al gener, amb les barques varades i sense ni una sola veu, s'assembla força al que deia Dalí quan parlava del lloc.

El 18 de desembre: la Festa Major d'hivern

Cadaqués celebra dues festes majors. La d'estiu cau al voltant del 8 de setembre i és la que tothom coneix. L'altra és el 18 de desembre, dia de Santa Esperança, i és la que explica el poble. La patrona és la Mare de Déu de l'Esperança, la imatge de la qual presideix l'altar major de l'església de Santa Maria; és advocació de gent de mar, i la festa està documentada com a mínim des de 1629.

La tradició local explica l'origen de dues maneres que no es destorben l'una a l'altra. Una diu que la imatge va aparèixer dalt del campanar després d'una tramuntanada. L'altra, que la van portar uns mariners salvats d'una nit de temporal. Que les dues versions girin al voltant del vent i del mar no és casualitat, i tampoc ho és que el campanar s'alcés el 1681 precisament perquè servís de referència als qui navegaven. En un poble que va viure del mar fins ahir mateix, la patrona havia de ser això.

El programa habitual del dia combina el religiós i el civil sense transició: ofici solemne al matí a l'església, sardanes amb cobla a la tarda a es Portal —l'esplanada al costat de la platja, al peu de la costa que puja a l'església— i ball de festa major a la Sala l'Amistat, el Casino de finals del segle XIX que concentra des de llavors la vida social del poble. Sol haver-hi també jornada de portes obertes a la Casa-Museu, jocs infantils al passeig i, els dies del voltant, teatre, concerts i sopars populars. Res d'això és fix: l'ajuntament publica el programa de cada any amb els seus horaris, i és l'única font que val.

Un apunt de to. Aquesta no és una festa muntada per a visitants; és el dia en què el poble es reuneix amb si mateix en la pitjor setmana de l'any per al turisme. S'hi pot anar, s'hi és ben rebut i les sardanes estan obertes a qui les vulgui ballar. Però la manera d'estar-hi és la de qui entra en una casa aliena: mirar, participar si et conviden, i no posar-te al davant.

El retaule que a l'estiu ningú mira

Dins l'església de Santa Maria hi ha una de les coses més notables de l'Empordà i una de les pitjor aprofitades. El retaule major és barroc, fa vint-i-tres metres d'alt per dotze d'ample i està considerat un dels conjunts barrocs més importants que es conserven a Catalunya. El van fer els escultors Pau Costa i Joan Torras entre 1723 i 1729. Costa va morir el 1726, en plena obra i amb una rivalitat coneguda entre tots dos, i va ser Torras qui el va acabar. El daurat, que és el que el converteix en el que és quan hi toca la llum, encara va trigar seixanta anys més: es va completar cap a finals del segle XVIII.

El presideix la imatge de la Mare de Déu de l'Esperança, amb escenes marianes al voltant i coronat per Sant Tomàs. L'església que l'acull és en si mateixa una història de resistència: el temple anterior va ser destruït en les incursions de pirates de 1444 i 1548, i l'actual es va començar al segle XVI i no es va consagrar fins al 1642. Guarda a més un orgue construït a finals del segle XVII, un dels més antics de Catalunya, pagat amb diners recollits entre els veïns.

A l'agost aquesta església rep un flux constant de gent que hi entra tres minuts, fa una foto a contrallum i surt. A l'hivern s'hi pot entrar, seure en un banc i estar-hi vint minuts mirant com la llum baixa va encenent el pa d'or a trossos. És d'aquelles coses per a les quals fora de temporada resulta objectivament millor, i no per nostàlgia sinó per física: menys gent, menys soroll i un sol baix que hi entra diferent.

Els mesos de l'eriçó (i per què la garoinada no és d'aquí)

De gener a març, l'eriçó de mar està en el seu millor moment a tota la Costa Brava. Són els mesos en què les gònades —les cinc llengües taronges que és el que realment es menja— estan més plenes, i coincideixen amb la veda al revés: la captura està prohibida de l'1 d'abril al 30 de setembre, de manera que la temporada legal és justament l'hivern. A la costa se l'anomena garoina, garota, oriço, eriçó o bogamarí segons a qui es pregunti i en quin tram.

Aquí toca fer una precisió honesta que gairebé cap text fa. La garoinada, aquella campanya gastronòmica amb menús dedicats que s'anuncia cada hivern, és de Palafrugell —amb Calella i Llafranc— i funciona des de principis dels anys noranta. No és de Cadaqués. A Cadaqués es mengen eriçons a l'hivern com se'n mengen a tota aquesta costa, però no hi ha cap campanya organitzada amb aquest nom i seria fals vendre-la com a tal. Qui busqui específicament la ruta de menús de garoinada ha de baixar al Baix Empordà.

Sobre agafar-los un mateix, compte. La pesca recreativa a les aigües interiors de Catalunya exigeix llicència i està regulada amb quota diària per llicència, talla mínima i franja horària limitada al matí; per a les comarques de Girona hi ha a més una resolució específica amb els seus propis límits. Abans de ficar-se a l'aigua amb un ganxo, convé mirar la normativa vigent del Departament d'Agricultura, perquè canvia per períodes i la multa no és simbòlica. Es recullen en fons rocosos poc profunds, aprofitant els dies de mar plana, que en un hivern de tramuntana no són tots.

I sobre com menjar-los, la referència continua sent Josep Pla, que a El que hem menjat va descriure el costum empordanès d'acompanyar-los amb pa, botifarra negra i vi negre. Sona a combinació improbable fins que es prova: l'eriçó és pur iode i dolçor marina, la botifarra hi aporta greix i ferro, i el pa fa de pont. És una manera de menjar de gent que treballava a fora i no una construcció de restaurant, que és exactament per què funciona.

El suquet, el plat que explica l'hivern

Si hi ha un plat de Cadaqués és el suquet de peix, i la seva lògica és la del pescador que torna amb el que no ha venut. Peix de roca de mides desiguals, patata, tomàquet, safrà, i un brou curt que es lliga amb el mateix midó fins a quedar en aquell punt intermedi entre guisat i salsa d'on ve el nom. No és un plat de luxe per origen: és un plat d'aprofitament que va resultar ser millor que molts plats de luxe.

A Cadaqués hi ha a més una variant que es feia en cru, sense sofregir abans, i que els pescadors anomenaven a la marinesca. La preparava així Lídia Noguer, la Lídia de Cadaqués (1866-1946), peixatera i fondista del poble, que va cuinar per a Dalí i que és un dels personatges reals més extraordinaris d'aquesta costa: va allotjar Eugeni d'Ors el 1904 i va quedar convençuda la resta de la seva vida que ella era la Teresa de La Ben Plantada, fins al punt de recitar el llibre mentre venia peix a la platja. Dalí va escriure sobre ella a la seva Vida secreta amb una barreja de burla i admiració genuïna. Va existir, està documentada, i la seva història es pot resseguir a la bibliografia de la Fundació Gala-Salvador Dalí.

L'hivern és quan el suquet té sentit, i és també quan costa més trobar-lo, perquè la restauració del poble es redueix molt fora de temporada. Aquí no direm quins locals obren al gener, perquè canvia cada any i una llista mal comprovada és pitjor que no donar-ne cap. El que serveix és el mètode: mirar el lloc concret un per un, trucar per telèfon en lloc de fiar-se de l'horari publicat a internet, i comptar que entre setmana l'oferta s'estreny força més que en cap de setmana.

Com plantejar un hivern a Cadaqués

Tres comprovacions abans de sortir de casa, en aquest ordre. Primera, el calendari de la Casa-Museu de Portlligat a la seva web oficial, per no caure dins la finestra de tancament ni en dilluns, i reservar l'hora tan bon punt es tingui la data. Segona, si el viatge va per la Festa Major, el programa de l'any a la web de l'ajuntament, que és on surten els horaris reals. Tercera, el lloc on es vulgui menjar, un per un i per telèfon. Amb aquestes tres coses resoltes, la resta del viatge s'aguanta sol.

Després hi ha el vent, que és l'única cosa que no es pot planificar. Quan entra tramuntana, entra per a diversos dies: el mar es posa impossible, qualsevol sortida amb barca es cancel·la i els camins exposats del Cap de Creus deixen de ser agradables per convertir-se en un exercici d'equilibri. No cal dramatitzar-ho, però sí portar un tallavent de debò i tenir sempre un pla d'interior. I conduir amb atenció al coll de Perafita els dies de ratxes fortes, sobretot amb vehicles alts.

La llum mana la resta de la jornada. Al desembre i al gener es fa fosc aviat, així que el que es vulgui caminar cal caminar-ho al matí: el sender que surt del poble cap al far de Cala Nans, o la volta a Portlligat per dalt, funcionen especialment bé amb el sol baix, que és quan l'esquist del Cap de Creus mostra de debò els seus plecs. És un parc natural i una de les formacions geològiques més rares del Mediterrani; a l'hivern, a més, es recorre sense creuar-se amb gairebé ningú.

L'última recomanació no és logística. Cadaqués fora de temporada no és el Cadaqués d'agost amb menys gent: és un altre poble, més lent, més tancat sobre si mateix i força més interessant. Qui vingui a ratllar una llista de llocs se n'endurà un xasco, perquè mig poble estarà tancat. Qui vingui a estar en un lloc determinat durant uns dies, a caminar al matí, a mirar el retaule sense presses i a menjar peix guisat mentre el vent fa soroll a fora, se n'endurà la millor versió de l'any.