Les cales del Cap de Creus, una a una: accés real i com arribar-hi

Al Cap de Creus, tres cales són dins de la Reserva Natural Integral i només s'hi arriba per itinerari autoritzat: Jugadora, Culip i Gentils. Guillola, Sant Lluís, s'Alqueria, Portlligat, sa Sabolla i sa Conca queden fora i són d'accés lliure pels camins existents. Dins de la reserva no es pot circular fora dels camins senyalitzats del parc.

Gairebé totes les llistes de cales del Cap de Creus ensenyen la mateixa foto d'aigua turquesa i cap no aclareix l'única cosa que convé saber abans de sortir de casa: si aquella cala és dins de la Reserva Natural Integral —on només es pot caminar pels itineraris senyalitzats—, si s'hi arriba a peu des del poble o només per mar, i quant es triga de debò. Això és un mapa d'accés, cala per cala, amb el que sí que està regulat i el que no. Sense promeses de sorra que no hi ha.

La línia invisible que decideix el dia: dins o fora de la Reserva Natural Integral

El Parc Natural de Cap de Creus no és un bloc uniforme. A dins hi ha dues figures de màxima protecció, les reserves naturals integrals, i una d'elles cobreix la punta del cap. El que hi canvia és senzill d'entendre i difícil d'intuir mirant un mapa turístic: no es permet circular fora dels camins senyalitzats del parc. No és una recomanació de bona conducta ni un consell de seguretat. És la norma, i afecta com s'arriba a l'aigua.

A la punta del cap, les cales a les quals arriben itineraris autoritzats del parc són tres: cala Jugadora, cala Culip i cala Gentils. Són també les úniques de la reserva integral on està permès desembarcar venint del mar. La resta de les entrades d'aigua d'aquest tram es miren des del camí o des de la barca, i aquí s'acaba la història; dreçar per la roca cap a una cala sense camí no és una travessura menor, és sortir-se de la norma en el punt més protegit del parc.

Fora de la reserva integral, i per tant d'accés lliure pels camins existents, hi ha les que la majoria de la gent trepitja sense saber que era en una altra categoria: Guillola, Sant Lluís, s'Alqueria, Portlligat, sa Sabolla i sa Conca. Aquesta frontera —tres cales amb itinerari obligat davant de sis d'accés lliure— és la que decideix si el dia és un passeig pel poble o una excursió que cal preparar.

A peu des del poble: sa Conca, s'Alqueria, Sant Lluís i Portlligat

El bloc més còmode és el que es fa sense cotxe i gairebé sense planificació. Voltant les riberes de Cadaqués cap al nord s'arriba a sa Conca, una platja de les que s'usen cada dia, molt enganxada al poble, i que a més funciona com a porta: d'allà surt el senyal del camí que continua cap al nord. És el punt on el passeig urbà es converteix en camí.

Seguint cap a Portlligat apareixen s'Alqueria —en realitat dues, la gran i la petita, separades per poc i de caràcter diferent— i la platja de Sant Lluís. S'Alqueria queda a un passeig curt de Cadaqués, s'hi arriba a peu o en cotxe i té zona d'aparcament; el terra no és sorra fina de postal sinó grava, i la franja de platja és petita. Sant Lluís és més recollida, de pedra, i la baixada és pendent i pedregosa: es fa sense problema, però amb calçat que subjecti el peu, no amb xancletes.

Portlligat és el cas a part del grup. La cala existeix i s'hi arriba a peu des del poble pel camí de sempre, però és una badia de feina i de barques, amb la casa museu al fons, i funciona millor com a lloc d'aigua tranquil·la i passeig que com a platja d'ajeure's-hi tota la tarda. És també el punt natural des d'on arrenca gairebé tot el que ve després, tant per terra com per mar.

Sa Sabolla i Guillola: la caminada llarga i el parany del mapa

Des de sa Conca, el camí senyalitzat cap a sa Sabolla és la primera excursió de debò de la llista. Es camina prop de tres quarts d'hora a ritme tranquil, la major part per terreny força pla, i el tram final s'estreny i baixa amb pendent notable. La cala està envoltada de roca de pissarra i no té ombra, cosa que en ple agost converteix una caminada fàcil en una caminada que cal fer d'hora o a última hora.

Guillola és on el mapa enganya més. Es troba a al voltant d'un quilòmetre en línia recta de Portlligat, cosa que a la pantalla sembla no res, i tanmateix s'hi arriba abans per mar que per terra: uns quinze minuts en barca des de la badia de Cadaqués davant d'uns quaranta minuts a peu. El camí existeix i és públic, surt d'un desviament que apareix uns cinc minuts després d'agafar el camí de Cadaqués al Cap de Creus, però el litoral aquí no va en línia recta: puja, baixa i volta.

Hi ha un detall que gairebé ningú explica i que s'agraeix saber d'entrada: entre Sant Lluís i Guillola el traçat es torna confús en algun punt, i la referència és seguir sempre la traça més marcada, la que corre a mitja alçada paral·lela a la costa. Guillola és a més la més gran de les cales de la seva petita badia i està arrecerada dels vents de mar, motiu pel qual sol haver-hi barques fondejades quan el poble està passat per la tramuntana.

Cala Jugadora: la més accessible de la punta, i què implica això

Cala Jugadora és l'excepció amable de la reserva integral: s'hi arriba en tot just uns minuts a peu des de l'aparcament del far, seguint el camí que baixa cap a la costa. És, de llarg, la cala de la punta amb millor relació entre esforç i resultat, i precisament per això és la que concentra més gent a l'estiu. Petita, encaixada entre parets de roca, i plena al migdia en temporada alta.

La part que convé tenir clara és que ser a prop del cotxe no la treu de la reserva. S'hi arriba per l'itinerari, se'n torna per l'itinerari, i no es travessa la vessant buscant un racó més solitari. A l'aigua passa el mateix: Jugadora és un dels sectors on no es permet fondejar, així que arribar-hi en barca i tirar l'àncora no és una opció, encara que es vegi lloc de sobres.

També és un bon lloc per entendre de què és fet el Cap de Creus. Les parets que tanquen la cala són esquists plegats i retorçats, amb el material doblegat com si fos tou, que és el que converteix aquest cap en un lloc de peregrinació per a geòlegs i el que explica l'aspecte lunar de la resta del recorregut.

Culip i Gentils: per Tudela, amb dues capes d'història a sota

Cala Culip s'assoleix des del paratge de Tudela per pista senyalitzada, i és la caminada més agraïda de tot el conjunt: la ruta circular de Tudela a Culip són uns 5,6 quilòmetres d'anada i tornada, sense dificultat tècnica, bona part per pista asfaltada tancada al trànsit d'on surten camins curts als punts d'interès. L'itinerari està indicat des de l'oficina de turisme i senyalitzat en tot el recorregut, cosa que en aquest parc no és un detall menor.

Gentils queda en el mateix bloc i sol encadenar-se amb Culip en els recorreguts circulars que arrenquen del far i passen per diverses entrades d'aigua de la vessant nord. El terreny és agrest i amb molta pedra solta; cap d'aquests trams no és dur, però el terra és angulós, hi ha passos estrets i no hi ha ombra on refugiar-se a mig camí. Mitja hora llarga amb sol de juliol en aquest terra es nota.

El que gairebé ningú sap en arribar a Tudela és que fins fa poc allà no hi havia paisatge, hi havia un poble de vacances. El Club Méditerranée es va inaugurar el 1962 en aquest paratge; el pla especial es va aprovar el 2006 i entre el 2007 i el 2010 es van desmuntar els edificis, es van retirar les estructures de formigó que baixaven a les cales, es va eliminar la vegetació invasora i es va reobrir l'espai al públic. El projecte de restauració va rebre el 2012 el Premi Internacional de Paisatge Rosa Barba. Caminar avui per Tudela és caminar per una demolició que va sortir bé.

L'altra capa és sota l'aigua de Culip. El fons d'aquesta cala guarda un dipòsit arqueològic amb restes de diversos vaixells romans, localitzat per un equip d'arqueòlegs el 1984. El més conegut, el Culip IV, es va enfonsar a finals del segle I amb un carregament heterogeni que incloïa més de dues mil peces de ceràmica sigil·lada fabricada a La Graufesenque, al sud de França, a més d'àmfores, llànties i vaixella de parets fines. Descansa a pocs metres de profunditat, cobert per sediment i posidònia. És material de museu, no de record: no es toca res.

Només per mar: fondejar, desembarcar i la regla de la posidònia

Bona part del litoral del cap no té camí que arribi fins a l'aigua, i aquelles entrades són senzillament marines. La navegació sense motor està permesa a tot el parc i el fondeig és lliure amb excepcions concretes, però les excepcions són les que s'obliden: no es fondeja dins dels camps de boies, no es fondeja als sectors expressament exclosos —entre ells cala Jugadora— i, sobretot, mai no es fondeja sobre praderies de posidònia. Una àncora arrossegant per posidònia fa un dany que triga dècades a reparar-se.

Dins de les reserves naturals integrals la norma en el mar és tan clara com en terra: està prohibit desembarcar, tret de les cales a les quals arriben els itineraris autoritzats, que a la punta del Cap de Creus són Gentils, Culip i Jugadora. És a dir, que veure una caleta buida des de la barca i baixar-hi a trepitjar-la no és una decisió personal: en aquell tram no està permès.

El busseig està permès a tot el parc excepte a la reserva natural integral marina de s'Encalladora, amb límits d'immersions per bussejador i boies d'amarratge per a embarcacions. Aquí convé recolzar-se en gent de la terra, que coneix les condicions del dia i sap llegir la tramuntana abans que s'aixequi; el centre local Cadaqués Divers (@cadaques.divers) publica com està el mar i què s'hi veu aquests dies, i val la pena fer una ullada al seu compte abans d'organitzar res.

Abans de sortir: cotxe, llançadora i el paper que sí que serveix

En temporada alta l'accés rodat a la punta del cap està regulat durant bona part del dia, amb vigilància i sancions, i funciona un servei de llançadora des del poble amb parades repartides per la carretera del far. És la variable que més plans desbarata, perquè qui surt a mig matí pensant a aparcar a dalt es troba que aquell accés està tancat a aquella hora. Ho tractem a part a l'article dedicat a la llançadora, i és la primera dada que cal mirar el dia abans, no el mateix dia.

El document realment útil és el quadríptic oficial del parc «Itineraris de la Punta de Cap de Creus», que recull els camins senyalitzats de la reserva: el camí antic de Cadaqués al far, el pas del GR, l'itinerari del paratge de Tudela i el de la punta. És a la web del Parc Natural i hi ha punts d'informació al mateix far. Portar-lo a sobre resol la majoria dels dubtes que sorgeixen a la cruïlla equivocada, que és on sorgeixen.

I per veure el lloc abans d'anar-hi, dos comptes reals que valen més que qualsevol galeria genèrica: el del mateix parc, @pn.capdecreus, gestionat per la Generalitat, que publica l'estat de l'espai i avisos d'accés, i el ja citat @cadaques.divers per al que passa sota l'aigua. Cap dels dos no ven res. Serveixen per calibrar expectatives, que és exactament el que li falta a la majoria de llistes de cales.

El resum pràctic cap en dues frases. Si el dia és curt o va amb nens, el bloc del poble —sa Conca, s'Alqueria, Sant Lluís, Portlligat— resol sense cotxe i sense horaris. Si l'objectiu és la punta, cal acceptar-ne les regles: itinerari senyalitzat, calçat tancat, aigua a sobre, ombra cap ni una i la ruta mirada abans de sortir.