Cadaqués al Cap de Creus a peu: el camí vell i el GR-11

De Cadaqués al far del Cap de Creus a peu són uns 14,8 quilòmetres entre anada i tornada, pel camí antic del far i el GR-11, transitables sempre, amb la carretera oberta o tancada. Des de Guillola, l'últim tram són uns tres quarts d'hora de corriol fins a l'edifici del far. Al recorregut no hi ha fonts: cal portar tota l'aigua.

Durant bona part de l'estiu la carretera al far està tancada als cotxes, i això ha retornat al camí de a peu el paper que va tenir sempre. Són uns 14,8 quilòmetres entre anada i tornada des del poble, pel mateix traçat que feien servir els fareners abans que existís l'asfalt. I hi ha un premi al final que molta gent es perd per no baixar deu minuts més entre les roques.

La carretera tancada retorna el camí als qui caminen

L'accés rodat a la punta del Cap de Creus fa anys que es regula, i a l'estiu la restricció és diària: la carretera entre Cadaqués i el far es tanca al trànsit general durant els mesos centrals de la temporada, amb control per càmeres. Hi ha un aparcament gratuït al Corral d'en Morell, al mateix poble, i des d'allà surt un servei de llançadora amb parades a Guillola, Tudela i el far. Fora d'aquestes dates hi ha dies solts amb restricció també a la primavera. Convé mirar el calendari vigent al web del parc natural abans d'organitzar el dia, perquè canvia d'un any a l'altre.

L'interessant és el que provoca aquest tancament. Quan el cotxe deixa de ser una opció, la caminada passa de excentricitat de senderista a la manera lògica d'arribar-hi, i el cap es recorre a la velocitat a què s'entén. L'accés a peu no es tanca mai: el camí antic del far i el GR-11 són transitables sempre, amb la carretera oberta o tancada.

Hi ha, a més, una simetria que agrada a qui coneix el lloc. Aquest camí no és una ruta inventada per a excursionistes: va ser durant dècades la via principal d'accés al far, que es va inaugurar el 1853 i és el segon més antic de Catalunya. Per allà pujaven els subministraments i baixaven els fareners al poble. La carretera és l'afegit modern; el corriol és l'original.

Com és el camí de debò, tram a tram

La ruta arrenca al passeig de Cadaqués i no comença amb èpica: els primers compassos són carrers i asfalt en direcció a Portlligat. A partir d'aquí l'itinerari es converteix en un camí que creua la carretera diverses vegades i que hi coincideix en un parell de punts fins a la platja de Sant Lluís. Després continua cap a la cala Guillola resseguint la costa, i és des de Guillola on comença el bo i millor.

Allà s'agafa primer una pista i després un corriol estret, que és pròpiament el Camí Antic al Cap de Creus. Aquest últim tram són uns tres quarts d'hora de corriol fins a l'edifici del far, avançant entre antigues vinyes avui abandonades —les feixes de pedra seca del Cap de Creus continuen dibuixant el vessant tot i que ja no hi quedi cap cep— i amb el far a la vista gairebé tota l'estona, cosa que fa la pujada més suportable del que sembla al mapa. La major part del traçat és estret i irregular, amb molta pedra solta; només el començament, a la zona urbanitzada, és pista ampla i còmoda.

La senyalització es resol amb pals verticals als encreuaments, amb indicacions cap a Cap de Creus i al Camí Antic. Al tram final, a més, apareixen les marques blanques i vermelles del GR-11, que a partir d'aquí comparteixen traçat. No és una ruta en què un es perdi, però sí una en què convé mirar els encreuaments: en alguns punts el corriol i la carretera es freguen i és fàcil acabar caminant per l'asfalt sense adonar-se'n, que és exactament el que no es vol fer.

A l'edifici del far hi ha un espai d'interpretació del parc i servei de restauració amb terrassa, de manera que la tornada es pot afrontar havent descansat i amb l'ampolla plena. És pràcticament l'únic punt del recorregut on això és possible.

Deu minuts més avall: el quilòmetre zero de la Transpirinenca

Aquí hi ha el que gairebé ningú sap. La majoria de la gent arriba al far, fa la foto des de l'esplanada i se'n torna. Però des de l'edifici surt un corriol que baixa entre les roques i en uns deu minuts deixa a la mateixa punta, a pocs metres de l'aigua. I en aquesta punta, pintat sobre la pedra, hi ha un cercle blanc amb un punt vermell.

Aquest cercle és l'extrem oriental del GR-11, el Sender Pirinenc: uns 800 quilòmetres de travessa que creuen els Pirineus de mar a mar, del Mediterrani aquí al Cap de Creus fins al Cantàbric al cap Higuer, a prop d'Hondarribia. Quaranta i escaig etapes, i la gent que les fa hi triga entre un mes i mig i dos mesos. El mateix punt és, a més, el lloc més oriental de tota la península Ibèrica: no hi ha terra peninsular més a l'est que aquesta roca.

Entre qui comença o acaba la travessa hi ha un costum que explica bé per què val la pena baixar-hi. Molts s'acosten uns metres més fins a la vora, es mullen les mans al mar o recullen una mica d'aigua en un recipient, i repeteixen el gest en arribar a l'altre extrem, vessant el Mediterrani al Cantàbric o al revés. Un es pot trobar en aquesta punta amb algú que porta quaranta dies caminant i que està a punt de tancar el cercle, o amb algú que el comença aquell mateix matí amb les botes noves. És un lloc amb més càrrega de la que aparenta per al poc que ocupa.

La versió curta: Tudela i cala Culip

No tothom vol quinze quilòmetres. L'alternativa bona, i no és un premi de consolació, és la ruta del paratge de Tudela fins a la cala Culip: uns 5,6 quilòmetres entre anada i tornada, sense dificultat tècnica, per un camí pavimentat i tancat al trànsit que travessa tot el paratge. S'arrenca al desviament de la carretera de Cadaqués al Cap de Creus, es caminen uns quatre-cents metres fins a la zona d'aparcament de Tudela —oberta només en determinats períodes— i des d'allà l'itinerari està indicat i ben marcat, amb petits corriols laterals cap als punts d'interès.

El que es veu en aquest tram justifica el desviament. És el paisatge d'esquistos i pegmatites erosionats per la tramuntana i el mar que ha anat prenent formes reconeixibles: el camell ajagut, l'àguila, el conill, el cavall, el cranc. No són noms de fullet turístic, són els noms amb què es coneixen de sempre. La Roca Cavallera, un gran bloc de pegmatita, és la que hi ha darrere d'un dels quadres més coneguts de Dalí, El gran masturbador, de 1929. Dalí va pintar aquesta zona una vegada i una altra, i va defensar per escrit davant l'arquitecte del complex turístic que es va construir aquí que el tros entre el Camell i l'Àguila s'havia de quedar com a pura geologia, sense res que l'alterés.

No se'n va sortir en aquell moment: el Club Med es va aixecar igualment. Però el paratge es va recuperar després. Entre el 2009 i el 2010 es van enderrocar de manera selectiva les quatre-centes i escaig edificacions, es van gestionar desenes de milers de metres cúbics de residus reciclant pràcticament tot el material, es va retirar flora exòtica invasora de gairebé un centenar d'hectàrees i es va restaurar l'orografia i el drenatge naturals. El projecte va guanyar el Premi Internacional de Paisatge Rosa Barba el 2012. Caminar avui per Tudela és caminar per una demolició molt ben feta, tot i que costi endevinar-ho.

El que convé saber, en la pràctica, abans de sortir

Aigua a sobre, tota. Al recorregut no hi ha fonts, i entre Cadaqués i el far no hi ha cap punt on omplir l'ampolla fins a arribar a dalt. És l'error clàssic de qui surt a mig matí pensant que ja trobarà alguna cosa. L'ombra és escassa per definició: això és màquia baixa, roca i vent, no hi ha arbrat que valgui. A l'estiu això obliga a sortir d'hora de debò, no a les onze, i a plantejar-se la tornada amb el mateix criteri.

Calçat amb sola i una mica d'adherència. El corriol final té molta pedra solta i irregular, i no és terreny per a sandàlies ni per a vambes de sola llisa. No cal bota de muntanya, però sí alguna cosa que subjecti el turmell a la baixada, que és on se sol relliscar. I cal comptar amb la tramuntana: quan bufa, el cap és un altre lloc, es camina força pitjor i a la punta cal anar amb compte a prop de l'aigua.

L'altre factor és el risc d'incendi. Amb el Pla Alfa en nivell 4, els accessos al parc es tanquen del tot, i això inclou el camí. Es consulta el mapa de risc el mateix dia abans de sortir; no és un tràmit, és la diferència entre fer la ruta i tornar-se'n a la barrera.

I la combinació més útil de totes, la que fa que molta gent gaudeixi molt més del dia: pujar a peu i baixar amb llançadora, o al revés. La llançadora admet bitllet de trajecte senzill, amb la qual cosa es pot fer la caminada sencera en un sol sentit i estalviar-se repetir la tornada amb calor. Les tarifes i els horaris canvien de temporada, així que el més assenyat és confirmar-los a la taquilla del Corral d'en Morell o al web de l'operador el mateix dia.

Les regles del lloc, que aquí no són decoratives

La punta del Cap de Creus i la zona de Tudela formen part de la Reserva Natural Integral del Cap de Creus, la figura de protecció més estricta que existeix. La norma pràctica és simple: no es pot circular fora dels itineraris senyalitzats del parc. No és una recomanació de bones maneres, és la raó per la qual aquest paisatge continua tenint l'aspecte que té després de dècades de pressió turística a tota la costa.

Això vol dir també que només s'accedeix a les cales a què arriben aquests corriols —Jugadora, Culip i Gentils—, i no a qualsevol racó que sembli apetitós des de dalt. És una limitació que s'entén sobre el terreny: bona part de la vegetació d'aquí és de port baix i creixement lentíssim, i les dreceres improvisades es converteixen en cicatrius que triguen anys a tancar-se. En un lloc on el vent i la sal ja fan prou mal pel seu compte, la drecera de cadascú es nota.

Un últim apunt per a qui vulgui el track i les dades fines. Val la pena preparar la ruta amb les fitxes del Camí Antic al Cap de Creus i del paratge de Tudela de Rutes Pirineus, que estan ben aixecades i actualitzades, i consultar la informació oficial d'accessos, restriccions i calendari al web del Parc Natural de Cap de Creus. És una font millor que qualsevol resum de segona mà, inclòs aquest.