La Costa Brava nord, de Roses a Portbou, es recorre amb Cadaqués com a base: des del poble tot el cap queda a menys de mitja hora. Destaquen la casa de Dalí a Portlligat (reserva prèvia obligatòria), les cales Jugadora i Fredosa, el monestir de Sant Pere de Rodes i el memorial 'Passages' de Portbou.
Hi ha una Costa Brava de para-sol i xiringuito, i n'hi ha una altra: la de l'extrem nord, on la roca es retorça contra el mar i la tramuntana ho despentina tot. És el tram que va de Roses a Portbou, el que Dalí anomenava el seu paisatge i que continua sent, gairebé un segle després, el més difícil de domesticar. Aquí les cales es guanyen a peu, els pobles fan olor de peix i anxova, i un monestir mil·lenari vigila el cap des de dalt. Aquesta és la guia per recórrer-lo amb calma i amb criteri.
Cadaqués, el quarter general blanc
Convé entendre-ho des del principi: a Cadaqués s'hi arriba volent-hi anar. L'única carretera travessa la serra de Rodes en un rosari de corbes que ha salvat el poble d'ell mateix, perquè ningú no hi passa de camí cap a un altre lloc. El premi al final del port és un caseriu de cases emblanquinades, carrers de pissarra i barques varades davant l'església de Santa Maria. Aquesta geografia tancada és també la millor raó per fer-lo servir de base: des d'aquí, tot el cap queda a menys de mitja hora.
A quinze minuts a peu, a la cala veïna de Portlligat, hi ha la casa on Salvador Dalí va viure i treballar mig segle, avui casa museu. S'hi entra amb reserva prèvia obligatòria i en grups reduïts que hi accedeixen cada deu minuts; la visita, no guiada, dura uns tres quarts d'hora. L'entrada general ronda els 15,50 € per internet —puja al juliol i l'agost, i una mica més si es compra a taquilla— i la reduïda, uns 12 € (reserves a salvador-dali.org). Es recorren el taller, la piscina fàl·lica i el jardí d'ous gegants: no és una pinacoteca, és el decorat d'una vida, i per això enganxa.
Les cales del Cap de Creus: es guanyen amb les cames
El Cap de Creus és el punt més oriental de la península Ibèrica i un parc natural on l'esquist dibuixa formes impossibles —la tramuntana i el mar fa mil·lennis que les esculpeixen—. Les millors cales no tenen pàrquing a peu de sorra, i aquí està la gràcia. Cala Jugadora, a cinc minuts caminant del far i el seu restaurant, és la més agraïda: aigua translúcida i roca esculpida. Al seu costat, Cala Fredosa —la primera tot just passat el far— repeteix fórmula amb grava i fons verdiblaus. Les més amagades, Culip i Culleró, queden a uns tres quarts d'hora a peu des de l'aparcament de Tudela: solitud gairebé garantida.
La manera noble de conèixer-lo és el camí de ronda, l'antiga vereda de pescadors i contrabandistes que voreja el litoral. El tram de Portlligat al far del Cap de Creus són uns 7,5 quilòmetres d'anada (entre dues hores i dues i mitja), gairebé sense ombra i sense una sola font pel camí: gorra, protecció i aigua de sobres mai no sobren. Qui no vulgui tanta caminada pot fer el tram curt cap al sud, al far de Cala Nans, amb Cadaqués retallant-se blanc al fons. En dies de tramuntana forta, la barca a les cales pot no sortir: és el vent qui mana, no una avaria.
El Port de la Selva i Sant Pere de Rodes
El Port de la Selva és el revers tranquil de Cadaqués: el mateix blau, la meitat de gent, cases de pescadors i una badia que al capvespre tira a coure. És un bon lloc per no fer res, però també el peu d'una de les grans excursions del nord català. Sobre el poble, enfilat a la serra de Verdera, hi ha el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, un prodigi del romànic dels segles X-XI amb una panoràmica rotunda del Mediterrani: el cap sencer als peus.
S'hi pot pujar en cotxe gairebé fins a la porta o, millor, a peu des del port. A l'estiu (de l'1 de maig al 30 de setembre) obre de dimarts a dissabte de 10:00 a 19:00; diumenges i festius, de 10:00 a 15:00 tot l'any; tanca els dilluns, i la taquilla baixa la persiana mitja hora abans. L'entrada general ronda els 6 € i la reduïda, 4 €; els menors de 16 anys entren gratis. Val la pena allargar la visita fins a les ruïnes del castell de Sant Salvador, més amunt: en dies clars s'hi veu fins al golf de Roses.
L'extrem nord: Llançà, Colera i Portbou
Al nord del Port de la Selva la costa es torna més agresta i menys transitada. Llançà ajunta un nucli antic terra endins amb un port viu, i presumeix —amb raó— d'anxoves i eriçons. El seu Cau del Llop, a escàs un quilòmetre del centre, és una de les poques cales de l'entorn fàcils d'assolir, bona opció amb nens o sense ganes de caminada. Entre Llançà i Colera s'endinsa al mar el Cap Ras, una península de cales braves —Cala Bramant, la del Borró— que es recorren per un camí litoral gairebé sempre a soles.
Colera guarda la Veta Blanca, una vena de roca clara incrustada entre parets fosques al costat de la cala Rovellada, i des d'allà ja s'intueix la frontera. Portbou, l'últim poble abans de França, és un lloc de melangia ferroviària i de memòria: aquí va morir el 1940 el filòsof Walter Benjamin, fugint del nazisme. Al costat del cementiri, el memorial 'Passages' de Dani Karavan —un túnel d'acer que baixa cap al mar i acaba en un vidre sobre les onades— és d'aquelles visites que es queden a dins. És a cinc minuts a peu de la platja i es veu gratis, a qualsevol hora.
Roses i el sud del cap: pedra vella i cales verges
A l'altre extrem del tram, tancant la badia pel sud, Roses té més trànsit i més platja urbana, però també dos tresors que gairebé tothom es salta. Un és la Ciutadella, recinte fortificat renaixentista que guarda a dins restes gregues, romanes i del monestir de Santa Maria. L'altre és al camp: el dolmen de la Creu d'en Cobertella, el més gran de Catalunya, aixecat fa més de cinc mil anys (entre el 3500 i el 3000 aC). Veure'l en silenci, envoltat d'oliveres, recalibra l'escala del viatge.
I després hi ha el Cap Norfeu, l'altra reserva natural integral del parc, una llengua d'espadats entre Roses i el cap que amaga cales com Montjoi o Jóncols, a les quals s'arriba per pista i a peu. És la cara sud del mateix paisatge brau: menys famosa que el Cap de Creus, igual d'abrupta i encara més solitària.
La taula i l'estació: menjar al ritme del cap
La cuina d'aquest tram és de mercat i de temporada, sense disfresses. L'emblema és l'eriçó de mar —la garota—, que s'obre i es menja gairebé a peu de barca en els mesos freds; a la primavera arriben els musclos de roca, a l'estiu el llamàntol i la llagosta, i tot l'any el suquet de peix, aquell guisat humil de peix de roca i patata que resumeix el gust de la comarca. Les anxoves de Llançà i de l'Escala completen el rebost.
A Cadaqués, les taules davant del port serveixen peix del dia i arrossos amb caràcter, i n'hi ha per a totes les butxaques, del més mariner al de mantel. Un apunt de fons: aquí mana la tramuntana. Quan bufa —i bufa amb ganes diversos dies al mes—, el mar es tanca i els plans de barca cauen, però l'aire queda tan net que el cap sencer sembla acabat de pintar. No és un contratemps; és, senzillament, com funciona aquest tros de costa. Viatjar-hi entenent-ho és la diferència entre barallar-se amb el nord de la Brava i enamorar-se'n.
Preguntes ràpides
Quin horari té Sant Pere de Rodes?
De l'1 de maig al 30 de setembre obre de dimarts a dissabte de 10:00 a 19:00; diumenges i festius, de 10:00 a 15:00 tot l'any. Tanca els dilluns. L'entrada general ronda els 6 € i la reduïda, 4 €.
Quant es triga a peu de Portlligat al far del Cap de Creus?
El tram pel camí de ronda són uns 7,5 quilòmetres d'anada, entre dues hores i dues i mitja, gairebé sense ombra i sense una sola font pel camí.
Es pot veure gratis el memorial 'Passages' de Portbou?
Sí, es veu gratis i a qualsevol hora. És al costat del cementiri, a cinc minuts a peu de la platja, i és obra de Dani Karavan: un túnel d'acer que baixa cap al mar i acaba en un vidre sobre les onades.